Per Josep Maria
Sabaté i Bosch
Historiador i cronista de la Setmana Santa de
Tarragona
La Setmana Santa tarragonina constitueix una fita
importantíssima en la vida de la ciutat des de fa molts anys –segles que fossilitzen tradicions–,
i ho fa com a tornaveu d’una religiositat popular en absolut petrificada i ni
tan sols ancorada en la melangia d’un passat llunyà, sinó viva i bategant.
Més enllà de la pietat cristiana de Tàrraco,
reflectida ja en les actes del martiri d’aquells sants Fructuós, Auguri i
Eulogi, mantinguda durant el període visigòtic i un xic eclipsada per la mitja
lluna islàmica, la reconquesta i
posterior repoblació del Camp de Tarragona en l’anomenada «Catalunya Nova»,
marcà el caràcter levític de la població a partir del segle XII i ha perdurat
fins als nostres dies.
Tot i això ens fa albirar que la celebració del cicle
litúrgic que inclou la Setmana Santa, encetat amb la Quaresma, que prepara i
predisposa per a la celebració de la Pasqua de Resurrecció després de la passió
i mort del Senyor, es perd en la nit fosca de l’edat mitjana.
Pagesos, pescadors i Marejants -gent del camp i gent
de la mar- han estat i estan presents en el nostre particular esdevenir
històric i llur presència s’ha fet evident d’ençà de l’edat mitjana amb
els seus gremis, confraries i
germandats, participant en totes les festes religioses i populars, entre les
quals cal destacar les tradicionals del Corpus
Christi amb l’exaltació de l’Eucaristia
i les de la celebració de la Setmana Santa amb la glòria de la Resurrecció,
exponents màxims de la Redempció de Nostre Senyor Jesucrist.
No obstant això serà a meitat del segle XVI –als voltants de l’any 1550– quan
apareixen les dades documentals de la primera processó del Sant Enterrament com
a acte cabdal de la Setmana Santa, en el moment en què les celebracions de
religiositat o pietat popular dels antics drames sacres o representacions
teatrals de la Passió de Jesucrist foren prohibits a l’interior dels temples.
Pel que fa a dita processó, aquesta està vinculada des de llavors a la
Confraria o Congregació de la Puríssima
Sang de Nostre Senyor Jesucrist, que l’ha organitzada ininterrompudament des
del 1550, tot i que amb diferents canvis i amb l’assistència de la resta de
confraries de la ciutat; aquesta processó no s’ha de confondre amb la que
antigament organitzava per l’interior
del temple catedralici i que, fins a l’any 1870, també sortia pels seus
voltants.
Són, doncs, més de quatre-cents anys d’una tradició
religiosa, considerada avui en molts aspectes com la millor de Catalunya i una de les millors de
l’Estat.
La Setmana
Santa de Tarragona és gairebé sempre igual i reneix cada primavera com a fidel
testimoni de la fe senzilla i ferma de tot un poble, per seguir mantenint els
nostres orígens i la nostra identitat, una identitat de fe i devoció que ha
superat el pas del temps i segueix fidel al record dels que ens han precedit.
Les referències als viacrucis, que segons diferents
estudis fins i tot es remuntarien al segle IV i V amb els peregrinatges a Terra
Santa d’una monja gallega anomenada Egeria, passant pel viacrucis d’Álvaro de
Còrdova a Escaladei (1420) que, degudament evolucionat, arrelaria a Espanya en
el segle XVI, i arribaria a la definitiva estructuració establerta pel papa
Benet XIV (1740-1758) amb les 14 estacions, ens porten a pensar que dita
pràctica pietosa també té una llarga tradició a Tarragona i es manté propiciada
pel culte de les diverses associacions que en l’actualitat conformen
l’Agrupació d’Associacions de la Setmana Santa de Tarragona; totes les
esmentades associacions celebren els seus viacrucis processionals d’una manera
solemne un dia concret a partir de la Setmana de Passió fins al Dimecres Sant,
però d’entre els quals n’hi ha alguns que tenen un especial relleu: els dos que
organitza la pròpia congregació de «La Sang» i el que no fa pas massa ha
recuperat la Germandat del Sant Ecce Homo. El primer d’aquests té lloc la tarda
del Diumenge de Rams, encapçalat per la negra bandera de l’entitat, i
transcorre des de la plaça del Rei, pel passeig arqueològic que envolta la
muralla –«falsa braga»– i, des de l’any 1927, acaba a la Catedral, on se
celebra una cerimònia de veneració del Sant Crist, abans de retornar a
l’església de Natzaret. El segon, que es fa en apuntar el dia del Divendres
Sant, després del sermó de la Passió o de la «bufetada», també encapçalat
per la bandera negra de «La Sang», però amb acompanyament de matraques i amb la
presència de la «Creu dels improperis», es realitza d’ença de l’any 1921 per la
Part Alta de la ciutat. Quant al tercer –el de la Germandat del Sant Ecce
Homo–, precedeix al de la matinada del
Divendres Sant a partir de la mitjanit del Dijous Sant i transcorre pel caminet
que va des del Camp de Mart, al peu de
les muralles de la ciutat, fins a la propera ermita-santuari del «Llorito»
–Mare de Déu del Loreto.
Al marge dels ja esmentats viacrucis quaresmals, en
repassar els orígens de la Setmana Santa tarragonina i les seves processons,
aquestes s’inicien el Diumenge de Rams amb la benedicció de les palmes i els
rams al matí, i a la tarda la recentment instituïda processó de rams (any
2003), amb el pas «Entrada de Jesús a Jerusalem» de la Germandat de Nostre Pare
Jesús de la Passió, i es clouen amb la de la Verge de la Soledat del Dissabte
Sant, avantsala de la vetlla pasqual, màxima solemnitat de l’any litúrgic amb
el Diumenge de Pasqua –abans de «Glòria»–, d’acord amb les disposicions de la
Santa Mare Església.
Però retornant als orígens de la processó del Sant
Enterrament del Divendres Sant, cal dir que, a banda de les ja citades
confraries dels gremis de pagesos i gent de la mar, en el decurs de la història
hem de parlar també d’altres associacions vinculades als gremis d’espardenyers,
esparters, corders, mestres boters, mestres de cases –paletes i manobres–,
teixidors, cavallers –Confraria dels Cavallers dita de Sant Jordi de nobles i
militars–, gitanos, comerciants, memestrals –«fadrins menestrals»–, estudiants
–alumnes i exalumnes–, entitats pietoses amb seccions femenines, com les Maries del Calvari de la Reial Germandat de
Jesús Natzarè, les Senyores de la Pietat del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i
Sant Isidre o la Congregació de Senyores sota la invocació de la Puríssima Sang
de Nostre Senyor Jesucrist i de la Verge de la Soledat, que han tingut abans i
tenen ara un valor en el reeixir de la nostra Setmana Santa tarragonina
reconeguda en els darrers anys, i fins i tot tarragonins absents –«maginets»–
que, com a orenetes retornen a la ciutat si més no una vegada a l’any en
aquestes dates dels dies sants, i, més recentment, els «novells tarragonins»
vinguts des de diferents indrets de la península, als quals amablement els
anomenem plegats la Confraria dels «andalusos», que conformen en l’actualitat
un total de dotze associacions.
Caldria esmentar els avatars viscuts des de quan
aquelles primeres associacions de fidels varen treure dels temples les imatges
sagrades per tal de reviure pels carrers de la nostra ciutat la passió i mort
de Nostre Senyor Jesucrist: confraries amb una finalitat benèfica i
assistencial sota distintes advocacions que en els dies de joia lluïen els seus
estendards i banderes amb balls i danses, parelles de gegants i capgrossos,
animals fantàstics, mitològics i llegendaris, acompanyats amb la música dels
grallers i ministrers, per festejar el preuat do de l’Eucaristia o per afalagar algun personatge il·lustre en
una de les visites a la ciutat; les mateixes confraries que en els dies sants i
de dolor recorrien aquells mateixos carrers en fervoroses processons i que, o
suplicaven l’ajuda celestial dels sants patrons per fer front a les freqüents
epidèmies, o amb rogatives demanaven aquella desitjada pluja amb la qual
s’acabessin aquelles pertinaces sequeres.
Podríem també parlar d’aquelles llargues i fosques nit
d’irreligiositat viscudes en èpoques de liberalisme extrem o, encara pitjor;
d’enfrontaments bèl·lics, però, tot retrobant el fil d’aquesta història, la
processó del Sant Enterrament, inicialment, des del 3 d’abril de 1550 fins a la
meitat del segle XIX, es realitzava el Dijous Sant, sortint sempre de l’església de Natzaret –seu de «La Sang»–
fins i tot quan la congregació estava allotjada en el santuari del Miracle,
perquè llavors es traslladava des d’allà el Sant Crist fins el portal del Rei
per entronitzar-lo en aquella església; excepcionalment el 1678, com que estava
tapiat el portal del Rei, la processó
sortí de l’església dels Sant Reis –Jesuïtes– de la Rambla Vella, però en
establir-se definitivament la congregació a l’església de Natzaret ja no fou
necessària aquella «pujada del Sant Crist» i a partir de llavors la processó
sempre ha sortit de la plaça del Rei.
Sota el pontificat de l’arquebisbe Costa i Borràs, l'any 1859 es limità la presència de dones, tret que hi assistissin com a penitents o disciplinants, limitació que va perdurar més d’un segle fins a les noves disposicions de l’any 1980. I dos anys després, concretament el 1961 l'arquebisbe ordenà el trasllat de la processó del Sant Enterrament del Dijous Sant al
Divendres Sant.
Sens dubte la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant és l’acte públic més
important de la Setmana Santa tarragonina: a migdia d’aquest sant divendres,
sia en els temples seus de les distintes associacions, sia en les portalades
senyorials de les centenàries cases pairals de la principal avinguda de la ciutat –la Rambla
Nova– o d’altres edificis singulars –la casa del Degà, per exemple, al carrer
de les Escrivanies Velles–, com el
millor dels aparadors, els «passos» o «misteris» processionals ja estan a punt per a la seva «recollida». Serà
a primera hora de la tarda quan en el Castrum
de la casa de «La Sang», els armats de la cohort romana es preparen per complir
la ritual salutació d’acatament en honor al Sant Crist abans d’emprendre les
diferents tandes de «recollida» de tots els «passos» per deixar-los degudament
situats a la plaça del Rei, punt de sortida de la processó.
Qualsevol racó, carrer o passeig és un bon lloc per
veure aquesta primera desfilada dels «passos» i les evolucions dels armats,
però tal vegada, la baixada de la
«Pescateria» –paradoxalment pujada– és on es concentra la major part del públic
i on la devoció esdevé un fort i sentit aplaudiment que acompanya l’esforç dels
portants fins al definitiu assentament dels «passos» en l’esmentada plaça del
Rei, llavors ja plena de gent.
En caure la tarda, la
posta de sol marca l’inici de la processó, que seguirà un no sempre
tradicional recorregut per la zona de la Part Alta de la ciutat fins arribar a
la Rambla Nova i retornar altre cop a la plaça del Rei.
Com a dada curiosa i anecdòtica, la processó motiva
l’any 1860 una reforma urbanística en l’anomenada «Volta de Salvi» –nom donat a
la confluència dels carrers del Claustre o de les Carnisseries del Capítol i de
les Escrivanies Velles per la volta de la casa de l’escrivà, notari i secretari
de l’Ajuntament, Salvi Fàbregas. Segons sembla, aquesta volta sobre el carrer
entorpia el pas de la processó i
s’havien de desmuntar alguns «passos», especialment el del Sant Enterrament del
Gremi de Marejants pel seu bastiment i nombre d’imatges, cosa que ocasionava
algunes escenes de manca de respecte i àdhuc violència, no massa pròpies d’una
processó.
Solemnitat, tradició i silenci han estat, de sempre,
les principals característiques d’aquesta processó.
A Tarragona, al capvespre i entrada la nit del
Divendres Sant, es pot escoltar el silenci que pregona la processó del Sant
Enterrament, malgrat l’arrossegament de les sandàlies dels armats i l’harmoniós batec de llurs llances repicant en
l’empedrat dels carrers, més enllà del rauc sonar de les matraques i els
timbals, o el so luctuós de les bandes de música, els sacs de gemecs, els
diferents instruments dels ministrers o les veus de les corals que acompanyen els «passos». A
Tarragona durant la processó del
Divendres Sant s’escolten una munió de silencis només perceptibles per l’oïda
devota dels presents.
En referir-nos pròpiament a la història de la processó del Sant Enterrament, ja en un
inventari del 4 de setembre de 1565 figuren diferents improperis, relacionats
amb una determinada processó penitencial, i sembla que, entre els segles XVI i
XVII, al voltant del «pas» i imatge del sant Ecce Homo s’hi congregaven
representacions de Pilat, jueus, apòstols i altres personatges referents a la
tragèdia de la passió i mort de Jesús; és possible també, que, temps enllà,
la processó tingués un caràcter molt
diferent de l’actual i es reduís només a una solemne visita a la catedral de la
congregació amb la imatge del Sant Ecce Homo, però des de llavors fins als
nostres dies la processó, amb canvis i noves incorporacions, ha anat adquirint
la configuració que ara presenta en un recorregut catequístic amb aquest darrer
viacrucis didàctic pels carrers de Tarragona, convertida durant unes hores en
una nova Jerusalem, camí d’un nou Gòlgota i a l’espera d’una sempre renovada
Pentacosta.
L’actual processó del Sant Enterrament del Divendres
Sant resta configurada amb un relatiu ordre cronològic per tal de reflectir
d’alguna manera tot el desenvolupament dels fets que envolten la passió i mort
de Nostre Senyor Jesucrist.
Encapçalen la processó els armats de la Cohort Romana
de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor
Jesucrist i la «Bandera Negra» de «La Sang» amb les matraques.
El seguici fúnebre s’inicia, però, amb el Sant Sopar i els aspirants del Gremi de
Marejants que donarà pas de seguida als dos «passos» de l’Associació La Salle
–«L’Oració a l’Hort» i «Vetlleu i Pregueu»–, acompanyats respectivament pels
alumnes i els antics alumnes del Col·legi dels Germans de les Escoles
Cristianes de Sant Joan Baptista de La Salle.
Des del mateix
hort de les oliveres ens resulta fàcil entendre l’escena de «La Presa de Jesús»
amb el petó de Judes i la reacció
violenta de Pere amb el tall de l’orella de Malcus, representada en el «pas» de
la Confraria de Pescadors, per tal de començar a reviure el patiment de Jesús
durant «La Flagel·lació» escortada pels aspirants de «La Sang». Tal vegada pot
semblar que s’obre un petit parèntesi de reflexió en veure el Cristo del Buen Amor, assegut i
pensatiu, però les llàgrimes de Nuestra
Señora de la Amargura con San Juan Evangelista, acompanyats ambdós «passos»
per la confraria homònima, ens fan veure que el drama de la redempció tot just
acaba de començar. Gairebé des del «pas» de la següent germandat ens arribarà
la veu de Pilat en pronunciar la frase Ecce Homo entre el so dels sacs de
gemecs, i per primera vegada veurem ja Jesús amb la creu al coll en el «pas» de
la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió, talment com reviurem de seguida
tres noves escenes de la Passió amb els «passos» de la Reial Germandat de Jesús Natzarè –«El
Cirineu», «Jesús Natzarè» i «Jesús és despullat de les seves vestidures»–,
acompanyats per aspirants, Maries del Calvari i congregants.
Caldrà ara deixar passar la «Creu dels Penitents o
dels Improperis», amb tots i cadascun dels símbols més representatius de la Passió, i les fileres de disciplinats
envoltat el «pas» del «Crist de la Humiliació», acompanyats per congregants de
«La Sang» que, des de l’anonimat que imposen les cucurulles, precedeixen el «Sant
Crist de La Sang», moll de l’os i eix central entorn del qual gira tota la
nostra història.
Però la processó continua i cal procedir al «Descendiment
de la Creu», amb el «pas» de la Congregació del Venerat Cos de Jesucrist, per
tal que el cos sant del Crist sigui rebut a la falda de «La Pietat», primer «pas»
del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre, abans del «Retorn del
Calvari» de la Il·lustre Confraria de Sant Magí Màrtir de Barcelona i preludi
del «Sant Enterrament», del Gremi de Marejants i del «Sant Sepulcre», segon «pas»
del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i
Sant Isidre, per donar un primer adéu de
condol a la «Soledat» de la Congregació de Senyores sota la invocació de la
Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat.
Encara al vespre del Dissabte Sant hi haurà un altre
adéu de condol reservat a les senyores de la «Soledat», amb la processó per la Part Alta de la ciutat i la
funció de la Corona Dolorosa a la Catedral.
Tota aquesta Setmana Santa no tindria cap sentit sense
la vetlla pasqual del dissabte a la nit
–abans el matí del diumenge de «Glòria», amb repic de campanes i cant de
caramelles–, en què l’aigua i el foc porten nova vida amb la resurrecció del Senyor.
Els tarragonins portem la nostra Setmana Santa gravada a les nostres pròpies arrels.
Cal veure l’encís de la nostra Setmana
Santa en la perdurabilitat d’uns costums, d’unes tradicions i d’unes devocions
palesades a través del temps i trameses de pares a fills per generacions que s’enfonsen
més enllà del record.
Cal esperar que l’amor que tots sentim per Tarragona,
per la nostra Setmana Santa i per la processó del Sant Enterrament, ens faci
mantenir l’esperit que inspira una tradició amarada per la més pura de les manifestacions tarragonines
de religiositat popular.
